XERRADA EDUCACIÓ EMOCIONAL: ACOMPANYAMENT DE LES EMOCIONS BÀSIQUES DELS NENS I COM GESTIONAR LES NOSTRES COM ADULTS
Verónica Antón – 17 d’Octubre de 2014
“Estem assistint en els últims anys a un canvi de mirada en el desenvolupament de la humanitat pel que té a veure amb les emocions. Abans no es pensava en elles, no es preguntava sobre elles, ni tan sols s’anomenaven. Ara se sap que les emocions no són una cosa que es pugui ensenyar sinó que es porten incorporades a un mateix i són presents en tots els processos de la vida real”
RECOMANACIONS PRINCIPALS
1. Pensar sobre les emocions
2. Evitar l’esquema d’emocions positives i negatives (totes les emocions s’han de viure)
3. Enfadar-se no significa ser dolent
4. Cada cop que hem tingut una emoció és perquè abans hem tingut una necessitat
Si li diem a un nen que no l’estimem quan està enfadat és com dir-li a la nostra parella “Jo només t’estimo quan estàs de bon humor, jo només vull de tu la part positiva”.
Hem de partir de la base que el motor dels nens és agradar als pares, i per això és molt important calibrar què li diem als nens.
EDUCACIÓ EMOCIONAL Vs ACOMPANYAMENT EMOCIONAL
Símil amb alimentació: als nens els ensenyem a utilitzar els coberts (per motius d’hàbits socials, etc.) però no a mastegar. Amb les emocions passa quelcom similar: no hem de condicionar les seves emocions, sinó ensenyar-los a identificar-les i a controlar-les.
Els nens petits aprenen via tancament de cercles d’experiències. Per exemple, en el cas d’un nen petit que té un germà gran que li pega, com hem d’actuar els pares? Hem d’ajudar-li a identificar la “por” i ensenyar-li que se soluciona amb “protecció”, li hem de donar seguretat.
PRINCIPALS EMOCIONS I COM GESTIONAR-LES: ALEGRIA – TRISTOR – POR – EMPIPAMENT
1. ALEGRIA: Hauria de ser l’estat del nen quan està bé. Hauria de ser l’estat predominant en un nen. Quan un nen té majoritàriament alguna altra de les emocions, ens hauria de fer pensar que passa alguna cosa (per exemple, de vegades s’identifica quan un nen deixa de voler jugar). En moments d’alegria l’adult se n’ha de fer còmplice. L’adult ha de vigilar, però, quan l’alegria es transformi en eufòria, ja que aquestes situacions rarament acaben bé.
2. TRISTOR: és una emoció de replegament que necessita un temps per a processar-se internament. Per exemple, posem el cas del primer dia al col·legi: si li diem “No ploris, de seguida començaràs a jugar”, li estem trencant el cicle de l’emoció perquè li donem a entendre que és una emoció que no ha de sentir. És millor dir-li “Mamà també està trista, però mamà ha de marxar a treballar”. Si no es tanca el cercle, ens trobem amb que el nen ha passat el primer dia al col·legi content (a excepció dels primers moments, del comiat) i quan el recollim a la tarda el nen en veure’ns torna a recordar el que va passar al matí i comença a plorar desconsoladament, mentre ens intenta justificar el seu estat amb frases com “ploro perquè m’has portat suc de pinya i jo el volia de préssec”, mentre que el plor és desproporcionat per a la causa que ens exposa. És important que el nen tingui moltes vivències que li proporcionin plaer, ja que aquestes vivències li serveixen al nen com a “fons de reserva” per a quan el nen està trist. Si la relació pares-fills sempre acaba en frustració per al nen, no es construeix una relació enfocada al plaer; sempre cal compensar la quantitat de no-plaer amb situacions de plaer, i la balança sempre ha d’estar equilibrada o lleugerament inclinada a favor del plaer (això significa que si hi ha una època que hem de posar molts límits a un nen, cal que en paral·lel li proporcionem també moltes sensacions o moments de plaer).
3. POR: no se’ls ha de dir “no tinguis por”. Per a ells és una alerta que els fa fer les coses parant més atenció, els hi permet assegurar-se. Si sempre estenem els braços per a collir-lo, el nen creu que aquells braços sempre hi seran. És necessari ajudar-li a contactar amb la seva por, que la reconegui, per tal que el nen trobi la seva manera d’assegurar-se, de sentir-se segur davant els esdeveniments.
4. EMPIPAMENT: és l’emoció més difícil d’acompanyar, perquè és una emoció de molt desplegament, la que més mou. Normalment cap als 5 anys un nen ja hauria de ser capaç de contenir-se, de sentir l’emoció sense agredir físicament als altres.
Quan un nen té un germanet nou, se li ajunten totes les emocions:
– Alegria: “algú amb qui jugar”
– Por: “m’estimaran menys”
– Empipament i tristor: “el bebè ocupa el meu lloc”
QUINA ÉS LA NOSTRA FUNCIÓ?
1. Ajudar-li a sostenir l’emoció per tal que el nen la identifiqui. Per a això, és bo descriure-li com està (per exemple, quan està empipat, dir-li que està en tensió i que creiem que està empipat perquè nosaltres quan estem empipats també estem en tensió). El nen també necessita identificar què necessita per tal de canviar d’estat i passar a una emoció que li proporcioni més plaer. Per exemple: un nen petit li trenca una joguina al seu germà gran, i el germà gran s’empipa i li pega al seu germà petit; nosaltres no li hem de dir només “no li peguis al teu germà”, sinó “què necessites? Que arreglem la joguina? És normal que estiguis enfadat però no per això has de pegar al teu germà”.
2. El nen ha d’identificar algunes reaccions del seu cos amb alguna emoció (per exemple, la por amb un batec ràpid del cor)
3. Validar l’emoció que està sentint el nen/a. Reconeixent-li : d’acord estàs trist/enfadatetc..
4. Obrir canals d’expressió quan aquests no sorgeixen espontàniament. De vegades demanem a nens de 2-3 anys que expressin amb paraules (per exemple: “digue-li que no t’agrada que faci això”) però són molt petits, també és bo que complementin amb algun gest, treure forces de dins per a defensar-se, i no pegar, sinó per exemple un gest de “stop” amb la mà, que ajuda/reforça les paraules “no m’agrada que em facis això”.
5. Ajudar al nen a desenvolupar el límit intern que regula progressivament la seva impulsivitat (és important el tret de “progressivitat”). L’evolució habitual és: primer pegar, després cridar i finalment explicar amb paraules, de manera que al final es poden contenir per a reaccionar de manera controlada a nivell social. Si als 7-8 anys no han evolucionat així és perquè alguna cosa no ha estat ben apresa. És la diferència entre “aprendre” i “reprimir”.
6. L’adult ha d’estar disponible corporalment i emocionalment. L’acollida és corporal i emocional alhora. Cal acceptar la totalitat de l’altra persona, el fet d’acceptar al nen tal i com és, i que el nen se n’adoni d’això, enforteix el vincle.
7. No deixar al nen sol amb una emoció. L’acompanyament emocional se sosté en un vincle.
QUÈ HEM DE SABER DE LES NOSTRES EMOCIONS, LES DELS ADULTS?
1. Les reconeixem?
2. Les posem en joc a la relació amb el nen?
3. Créixer nosaltres per a acompanyar el creixement dels nens. Si el nen veu que quan està empipat la relació amb l’adult no es trenca, això crea un vincle molt fort.
TORN DE PREGUNTES
1- Cal intervenir si dos germans es barallen?
S’ha d’intervenir el mínim possible, només perquè vegin que hi ha una autoritat superior que els garanteix que no prendran mal. De vegades és suficient amb apropar-se físicament, seure a prop per tal que notin que estem allà, sense necessitat d’intervenir físicament. Inclús pot ser bo que es peguin, sempre que estem a prop per evitar que realment prenguin mal. Si els pares sempre defensen el nen petit en les baralles, el nen petit no aprèn que el nen gran pot fer mal, i quan el petit sigui gran no sabrà que ell com a nen gran pot fer molt mal a nens més petits que ell.
Per exemple: dos nens es barallen al parc per una joguina, un la tenia primer i ara se la disputen; cal deixar que es barallin sense intervenir; si guanya el nen que la tenia primer, això li donarà fortalesa i no haurà calgut la nostra intervenció; si guanya el nen que no la tenia primer, aleshores intervindrem i li direm “torna-li, l’altre la tenia primer, les joguines no es treuen a la força, cal demanar-les”; d’aquesta manera es treu el màxim aprenentatge de la situació; si intervenim a la primera no li donem l’oportunitat a que el nen que la tenia primer experimenti el fet de guanyar i que s’imparteixi justícia.
2- Por a no complir les expectatives
Cal ajudar al nen a que ho intenti, dient-li “tot i que sigui amb por, ho pots intentar”, així s’aconsegueixen fites progressives. El que no és cap ajut és “empènyer” quan el nen té por.
3- Vergonya o por social
Cal generar situacions intermitges. Per exemple, si el nen té por a parlar davant tota la classe, començar fent-li parlar en grups més reduïts, potser amb membres dels amics més afins.
4- Empipament del matí: no es vol vestir
Dir-li “entenc que no et vulguis vestir, jo tampoc vull, però s’ha de fer”. Intentar posar-se del seu cantó. És una situació de rebel·lió contra l’estructura, ja que sovint l’estructura que li demanem no va igual que el seu ritme biològic. Quan un nen s’empipa cal intentar, parlant pausadament, preguntar per tal d’identificar què li provoca l’empipament.
5- Com identificar quan hem de cedir?
Cal identificar quan és “desig” i quan és “necessitat”. Cedirem sempre quan identifiquem que hi ha necessitat.
6- Fins quan ha de durar un càstig?
Les conseqüències que posem als nens han de tenir una lògica. Per exemple, si un nen està al parc i pega a un altre nen no li hem de dir “doncs quan arribem a casa no veuràs la tele” (el càstig no segueix cap lògica respecte el que ha fet malament) sinó “marxem del parc perquè has pegat l’altre nen”. Si volem continuar el càstig a casa, no li hem de dir que el motiu pel que no li volem explicar un conte és “perquè no em ve de gust” sinó “perquè estic trista pel que has fet aquesta tarda al parc, que no m’ha agradat gens”.
7- Utilitat de la cadira de pensar
Cap ni una. Cal acompanyar al nen en l’emoció, si s’ha portat malament en un lloc és correcte moure’l de lloc, sempre que hi anem a l’altre lloc amb ell, no deixar-lo sol, ja que si el deixem sol el nen tornarà al lloc inicial, mentre que el que volem és comentar amb ell el comportament que està tenint, esbrinar la causa.
