Resum xerrada: Relacions familiars sanes

XERRADA: RELACIONS FAMILIARS SANES

Ponent: Ester Martinez – Data: 3 de Maig de 2017

Analitzem les següents definicions d’educació:

1. És el procés pel qual s’extreu i s’exalta el potencial vital

2. Té com a objectiu ensenyar a viure i a conviure

3. Necessita una implicació molt important per part dels educadors (Gil Calvo)

4. És un treball d’equip

5. S’ha d’exercir des de l’autoritat en amor (els pares perden l’autoritat per confondre-ho amb autoritarisme, per manca d’unió de criteri, per no predicar amb l’exemple, per un mal ambient que ho contamina tot)

No és només el que fem sinó com ho fem i com ho sentim.

Educar és una feina grupal. Cadascú deixa la seva petjada en aquest nen. Es fa complicat i complex, perquè a vegades hi ha valors que xoquen per exemple els de casa i els de l’escola.

Quan són més grans també hi ha una influència del grup.

És el procés pel qual s’extreu i s’exalta el potencial vital

Com extreiem tot el potencial vital del nen/a? Ho fem bé de posar molts límits o de posar-ne menys? Cada nen/a té un potencial i l’educació hauria de promoure que això sortís cap a fora. L’educació té com a objectiu ensenyar a viure. Qui viurà millor? El que podrà extreure millor el seu potencial vital.

Per tant l’objectiu és ensenyar a viure no a que els nens/es aprenguin continguts. Oblidem els procediments i al gaudir de la vida.

Els nens van massa estressats. Al matí continguts escolars, a les tardes extraescolars i deures.

L’educació és un aprenentatge per tota la vida. Ara no hi ha temps per res (no com abans), ens han robat aquest temps.

No hi ha temps de qualitat sense quantitat.

Ara hi ha molts nens/es que els hi surten coses a la pell, mals de panxa, gran estrés dels nens/es.

L’educació ens hauria de portar a això. Per tant, l’educació téTé com a objectiu ensenyar a viure i a conviure

Necessita una implicació molt important per part dels educadors (Gil Calvo)

Els pares (homes) tant ocupats es converteixen en pares nutricis.

Com educaran sinó tenen temps?Com un fill es pot identificar amb un pare que no passen temps junts? Perquè el nen conegui al pare? Al que ell ha de dir seré com ell quan sigui gran.

És un treball d’equip

D’avis i família extensa.

Pels nens és molt important la figura dels avis (figura “d’apego”).Dóna coses que els pares no poden donar.

Hi ha un sentiment de pertinença.

Avi dóna arrels dins la família i explica coses més lentament.

S’ha d’exercir des de l’autoritat en amor

De vegades els pares perden l’autoritat perquè no prediquen amb l’exemple.

L’ambient a casa és molt important. Es diu que moltes cases són el lloc més perillós de la terra després dels camps de concentració, perquè entre aquelles 4 parets d’adult mira tot des del seu punt de vista adult, i fa coses que des del punt de vista dels nens és perillós; per exemple, pares que discuteixen, pares que criden els nens, … sobretot afecta si són nens molt sensibles. L’educació s’ha d’exercir des de l’autoritat en amor, és a dir, “si t’estimo et disciplinaré, però no et faré mal”.

Diferenciem entre “autoritat” i “autoritarisme”:

• L’autoritat la portem posada per coherència. La coherència implica que no es demana a l’altre el que un mateix no fa, i no es fan servir paraules punyents.

• L’autoritarisme és imposició amb força (crits, insults, mals modes, …)

La disciplina no basada en l’amor és una mena de maltractament. Per això per exemple en famílies desestructurades es recomana que l’autoritat l’exerceixi el pare/mare biològic.

Podem utilitzar un test per saber si un acte disciplinari és disciplina o maltractament: si amb l’acte fem que el nen se senti inferior o insegur significa que estem fregant el maltractament.

Per exemple, si un nen fa alguna cosa malament i li diem “Ja no t’estimo, ets molt dolent”, li estem dient una mentida, però ell tindrà en compte les nostres paraules. Li hem de dir “Has fet una cosa dolenta”, i no pas “Ets dolent”.

En relació als germans, és important no posar llistons, sobretot en les notes. Cada germà és diferent i no s’han de comparar. Per evitar gelosies cal evitar fer comparacions, sobretot davant terceres persones. Tampoc hem de permetre que un germà maltracti un altre, ni amb cops ni verbalment.

Repetim: No és només el que fem sinó com ho fem i com ho sentim.

Ho hem de fer des de la calma, sense crits. “Tracta els teus fills com voldries que els tractessin terceres persones”.

Les paraules en educació tenen molt poder. Són eines i des de ben petits queden a l’inconscient, i l’inconscient no pot sortir per via conscient. El conscient és canviant, és el que recordem, i el que la persona recorda, es pot treballar. El pre-conscient és el que tenim guardat en un “calaix” del cervell, i si en algun moment ho necessitem, pot passar al conscient. En canvi l’inconscient o subconscient és tot el que la persona no pot recordar; contínuament anem passant coses a l’inconscient.

Durant l’etapa en què el bebè és al ventre de la mare (ambient intrauterí), i els 2 primers anys de vida, són moments que passen directament a l’inconscient, juntament amb tot allò que no podem

suportar. En algun moment de la nostra vida, això que ha anat al subconscient surt fora, i ho veiem a través de símptomes.

Des dels 3 anys els nens poden recordar, amb fotos, etc. Els primers 6 anys de vida es posen els fonaments de la personalitat.

PARAULES CLAU

En educació, hi ha certes paraules clau que hem de tenir en compte:

1. APRENENTATGE: el nen aprèn a viure per 3 vies:

a. per assaig i error: el nen aprèn sol; és important deixar-los investigar i experimentar pel seu compte (per exemple, quan llença coses i veu que sempre cauen al terra, està experimentant la gravetat)

b. per condicionament: posem els límits i si els traspassen hi haurà un càstig; els límits s’han de posar (inclús els avis han de posar límits). Serveix el “càstig”? Els nens han d’aprendre per reforços; hem de fer servir reforços positius sempre que es pugui. Per exemple, si un nen ens toca l’ordinador i li diem que no el toqui; en comptes de dir-li, quan el deixi de tocar, “t’he dit moltes vegades que no el toquis i fins ara no l’has deixat de tocar”, podem dir-li “què bé que t’he dit que no el toquis i ara no l’estàs tocant”. Els premis o càstigs condicionen. Els límits han de ser clars i inamovibles; si una cosa és que NO avui i que SÍ demà, el nen es desorienta (a no ser que els hi diguem “avui no però demà t’ho deixo”)

c. per models: els nens aprenen observant què fan al seu voltant, sobretot observant què fan els seus pares/mares. Ens podem trobar que els avis facin les coses de manera diferent als pares/mares, però el que és molt important és que pare i mare estiguin d’acord al menys en les coses importants; els nens no han de veure desacord entre els pares, perquè en darrera instància és la seva figura amb la què es queden (de fet, per això de vegades quan som grans diem “estic fent el mateix que feia la meva mare”). Els nens no fan el que diem, sinó el que ens veuen fer.

1. PRESÈNCIA: La presència dels pares/mares és vital en l’educació. Es pot derivar (deixar en mans dels altres) la instrucció, però l’educació integral ens toca als pares/mares. Hi ha diversos conceptes importants:

a. Temps: és on posem les coses que els hi donem, així és com els hi transmetrem els valors. Si no compartim temps amb ells, com els hi transmetrem l’educació que volem? Atenció amb les pantalles: roben molt de temps.

b. Lentificació: anem sempre de bòlid, i els nens això és el que aprenen

c. Comprendre per a transformar

1. COS: sense maltractament (tant el físic i com el psicològic acaben tenint efecte en el cos). L’estrès (pressions internes o externes) acaba fent niu en el cos. Tot això va al còrtex del cervell, però al còrtex també van altres coses. Les emocions van al sistema límbic; quan existeix estrès en el còrtex, passa al sistema límbic, i és allà on estan la por, l’angoixa, … El sistema límbic connecta automàticament amb el cos, ja que es genera una bioquímica que passa a la sang i arriba a tot el cos. Els problemes produïts per l’estrès en els nens avui és una pandèmia.. La bioquímica fa que es generin 2 substàncies: per una banda adrenalina

(que accelera el nen) i per altra banda el cortisol (que els hi baixa les defenses). L’adrenalina es genera fruit de la nostra naturalesa per tal que el nen pugui lluitar o fugir, però com que avui dia el nen no necessita córrer ni lluitar, es queda dins, i baixa les defenses perquè no utilitza l’adrenalina i això obre les portes a qualsevol malaltia, perquè el cos diu “mentre no es gasti aquesta química, no li donaré defenses per a què curi les malalties”.

1. EMOCIONS I COM GESTIONAR-LES:

a. la ira: es gestiona per modelatge (per exemple, quan els pares tenen disgust i utilitzen una via d’escapament, o quan estan enfadat i en comptes de cridar, parlen, els nens veuen com els seus pares gestionen la ira; pels nens és útil fer servir cares de cartolina amb diferents expressions: quan el nen està enfadat, que busqui la cara que representa el seu estat anímic; si tria la cara trista, li diem que plori, per tal que l’emoció surti per algun canal). Si hi ha ira continguda, podem comprar un sac de boxa i guants, i sobretot quan passi el moment del disgust cal treure el tema i parlar-ne.

b. la gelosia: cal evitar les comparacions, i cal intentar que no les faci ningú de la família. No hem de fer que el germà gran tingui més responsabilitat que el petit. De vegades els grans fan regressions, això no és dolent, si ho fan de tant en tant. Cal vigilar les recompenses, en general si se li dona a una, cal donar-li a l’altre. S’ha de fomentar molt el diàleg a casa, que tots els germans siguin escoltats per igual. A l’hora de dormir cal dedicar el mateix temps al petit que al gran. Hem de valorar-los amb paraules, amb actituds; si hi ha un germà que experimenta més gelosia, cal dedicar-li a aquest més temps quan l’altre germà no hi és present. En general, té molta importància la figura paterna: la mare sempre dóna carinyo, sempre està dient als fills les coses que fan bé i dient com són de guapos, però el pare en general ho fa menys, de manera que els fills atorguen molt valor a les paraules del pare (perquè en general són més escasses).

Cal evitar cometre aquests 2 errors: ignorar les emocions (cal parlar d’elles, cal que el nen les reconegui) o “sobrepsicologitzar-les”

1. VINCLE: la tendresa: posar tot el nostre cor en tot el que fem

2. HUMOR I IL·LUSIÓ: és una dosi de positivisme que sempre ajuda als infants.

3. CONFLICTE:

a. Necessitat de saber arribar a una resolució sense agressivitat

b. Cal buscar les causes a través del diàleg, sense etiquetar, sense comprar, des de l’empatia, demostrant les conductes desitjades

CONCLUSIONS:

· Els nens necessiten sentir-se estimats, valorats, dignes, útils, segurs, feliços.

· Els infants no fan el que nosaltres els hi diem, sinó el que veuen que fem nosaltres, per tant, nosaltres som els millors models per a ells.

· El millor psicòleg és el sentit comú

BIBLIOGRAFIA:

· Educar con co-razón (José Mª Toro)

· Educar sin maltractar (David Solá)

· Transmisión de valores desde la educación emocional (Ester Martínez)