Resum Xerrada: “Invertim en educació emocional”

XERRADA: “Invertim en educació emocional”

Ramon Casals – 21 de febrer de 2017

Ramon Casals és Llicenciat en Matemàtiques, professor de Secundària i investigador. Té catorze anys d’experiència com a professor a l’ensenyament primari i setze al secundari, quinze dels quals com a director de l’IES Leonardo da Vinci de Sant Cugat. És un pedagog compromès amb l’educació que proposa, i autor d’algunes de les obres que han esdevingut de referència com “L’Aventura de ser pares”, “Prevenir el fracàs escolar des de casa”, “100 preguntes que ens fem els pares”, o “Ser pares: l’aventura diària”.

En Ramon ha començat la sessió fent-nos pensar en alguna anècdota que recordem dels nostres fills on hagin expressat verbalment alguna emoció.

LA IMPORTÀNCIA DE LES EMOCIONS

De tant en tant hem de reflexionar i preguntar-nos a nosaltres mateixos: “Com em sento ara?” “Per què em sento així?”. Ha de ser un primer pas per tal que puguem apropar-nos als nostres fills dins el camp de les emocions.

PODREM EDUCAR ELS NOSTRES FILLS COM VULGUEM?

Fa uns anys tothom era molt optimista a l’hora de respondre aquesta pregunta, sobretot quan es preguntava a pares i mares que tenien fills petits. Però ara cada cop la gent és menys optimista.

De què depèn l’educació dels fills? Un 50% depèn de l’herència genètica, i l’altre 50% depèn de diversos factors:

• De la família (hi ha coses on l’escola no hi pot intervenir, per exemple, marcar una hora límit per anar a dormir; hi ha pares que marxen a dormir i els fills es queden desperts, mirant fins tard la tele o amb l’ordinador, i els pares no controlen fins a quina hora estan; després aquests nens i nenes no rendeixen a l’escola, perquè estan cansats).
• De l’escola (a l’escola aprenen coses que és difícil aprendre amb els pares i mares: a socialitzar, a solucionar conflictes, etc. perquè a l’escola es troben amb nens i nenes molt diferents a ells, amb diferents caràcters, i hi passen moltes hores junts, i aquest entorn no el troben a casa)
• De l’entorn proper: amics, familiars propers, botiguers… Per exemple, una nena va a una botiga amb el seu pare, i la nena vol uns caramels que sap que la botiguera té, i els hi demana, però no ho demana “si us plau”; el pare li recorda a la nena com ho ha de demanar, però la nena es nega a fer-ho, i la botiguera diu “no passa res, és petita” i li dona 5 caramels, quan la nena només en demanava 1.
• De la gran societat: la gran societat no es pot controlar en absolut. Ens referim a la TV, modes, joguines, invents, valors socials (que estan en continu canvi),…

Hem de tenir en compte que la relació amb cada fill és un ecosistema propi que evoluciona al llarg de la vida, i tot hi influeix. Cada relació és única i diferent, i cada moment condiciona d’altres. De fet, quan comencem a ser pares o mares? Quan comencem a aprendre a ser-ho? Doncs des que som petits, ja que vivim experiències que després ens condicionaran l’actuació que tindrem amb els nostres fills quan nosaltres siguem adults.

QUÈ HA CANVIAT A LA SOCIETAT?

A la societat s’han produït canvis de diversos tipus:

• Canvis objectius: ara tenim en general menys fills, amb la qual cosa els nens són el centre del món, els tenim massa protegits i els exigim poc. Això s’ajunta amb el fet que hi ha invents nous, que fa que dediquem menys temps als nostres fills i filles, i en general hi ha un excés d’ús de les pantalles.
• Cal estar alerta, ja que a la societat actual preval el valor de la joventut i de la diversió. Hi ha un missatge subliminal a la nostra societat que és que “l’única edat que val la pena viure és la joventut”. Els nens reben el missatge de que la infantesa cal passar-la ràpid per arribar el més aviat possible a l’etapa de la joventut, que és el millor que hi ha. Però els hauríem de deixar ser nens, ja que això no ho tornaran a viure més. Els vestim com a adolescents des de ben petits, els deixem jugar a jocs que són recomanats per a edats superiors, … ens fa gràcia veure’ls així, però així l’únic que s’aconsegueix és matar la infantesa, i no els deixem ser nens. També passa amb les joguines, sobretot amb les de pantalla: les pantalles tard o d’hora entraran a casa, no cal avançar aquest moment; les pantalles les poden utilitzar, però amb mesura, ja que pot tenir molts efectes, sobretot en nens petits (fins a 5 anys): mal de vista, sedentarisme, disminució de la relació amb altres nens, … A partir dels 8 anys es poden utilitzar, però amb un ús controlat i dosificat, amb mesura.
• Canvis a millor: ara hi ha més respecte vers la diferència entre les persones, el medi ambient, i també es valora l’empatia i l’expressió de les emocions.

En general, respecte les emocions, tots som una mica analfabets (veure article de La Vanguardia http://www.lavanguardia.com/encatala/20170221/42187325912/analfabets-emocionals.html), ja que les emocions són les grans oblidades a la nostra cultura. Només estan ben vistes l’alegria i l’eufòria, i en canvi no acceptem la tristor o la por (neguem aquestes emocions), o la contemplació. Moltes actituds i comportaments dels nens estan condicionats per les emocions de cada moment, i els nens estan atrapats per elles. Confonem tristor amb depressió. Només volem diversió i la fomentem de manera excessiva. Per exemple, fomentem els aniversaris en sales de festes, amb música comercial i molts dolços, i això és la versió infantil del “botellón”, potser amb aquesta actuació ho estem fomentant.

LA IMPORTÀNCIA DE LES EMOCIONS

Les emocions els nens les poden expressar de diferents maneres:

• Expressió corporal: postura, moviment, gestos, expressió de la cara, mirar als ulls, somriure, sensacions físiques del cos,…. Aquest tipus d’expressió representa el 90%
• Expressió verbal: el que ens expliquen,el to de veu, els emoticonos, … Representa el 10%
• Però també existeix l’expressió simbòlica i artística: per exemple, el tipus de joc que utilitzen (si és un joc brusc, o suau…), els dibuixos que fan, …

Sovint els nens i nenes no diuen què els hi preocupa, pel que és necessari que estiguem atents a les diferents formes d’expressió de les seves emocions.

Hi ha 4 emocions bàsiques: alegria (ben vista), tristesa (no s’accepta), enuig i ràbia, i por. I la llista s’amplia amb 2 emocions més (sorpresa i fàstic) per conèixer les 6 emocions universals. Totes les emocions són bones i necessàries, el problema ve quan no les podem expressar i satisfer, quan no som compresos. Per tant, és important que les aprenguem a gestionar i canalitzar. I és important també que entenguem una cosa de la gran societat: no podem pretendre que l’eufòria sigui permanent, no ens podem creure això ni ensenyar això als nostres fills. La nostra societat no admet ni el dolor ni les emocions negatives, però hem d’admetre que existiran moments en què no serem feliços; si no ho fem, acabarem medicant-nos cada moment que no siguem feliços.

Addicionalment hi ha 6 emocions més que són secundàries o culturals: la vergonya (per exemple, en relació a algunes parts del cos que en alguns països no està ben vist ensenyar), la culpa, l’orgull/autoestima, la gelosia, el menyspreu i la frustració.

La diferència entre emoció i sentiment és que l’emoció és una reacció primària, instintiva, un fet, i en canvi el sentiment és una emoció secundària, el que passa un cop hem analitzat l’emoció.

COIXÍ EMOCIONAL

El ponent va fer un estudi de com influïa la vida que els nens duien a casa a la vida a l’escola. Aquest estudi es va fer amb 1.000 nens i nenes d’entre 11 i 15 anys, amb una bateria de més de 200 preguntes. La principal conclusió d’aquest estudi va ser el “coixí emocional”, que és el que fa que un nen estigui bé i vegi el món amb bons ulls (que es porti bé a l’escola, que hi vagi content…).

El coixí emocional és un conjunt d’actituds mútues, que es crea via:

• Relació afectuosa: com més abraçades i petons reben els nens dels seus pares, més contents van a l’escola.
• Una bona comunicació: és molt important parlar, escoltar-nos, expressar-nos, dedicar un espai (entès com un espai de temps) i aquest espai s’ha de cuidar. Per exemple, l’hora del sopar, sense TV i sense telèfon. Les pantalles treuen molt de temps. En l’estudi realitzat, els nens que tenien gran comunicació amb els pares tenien millor actitud a l’escola, tenien més autoestima i, com a tret curiós, es creien més guapos.
• En una casa tothom és necessari, cadascú té un paper. A casa els nens han d’ajudar? Si diem que sí, el que s’entén és que pare i mare tenen una feina a casa i els nens els ajuden. Doncs no, és millor parlar de col·laborar, perquè els nens són membres de la casa i són necessaris.
• Educar en la responsabilitat, que vol dir donar i rebre. Els nens han de pensar en els altres, no només en ells mateixos.
• Els límits estan definits
• Sabem resoldre els conflictes. Sempre existeixen conflictes, però els hem de saber resoldre,

COM ACOMPANYAR LES EMOCIONS DELS NOSTRES FILLS?

Primer hem d’aconseguir connexió amb nosaltres mateixos. Com?

• Relaxació i respiració (anem sempre de bòlid, la nostra vida està plena de soroll, i el nostre pensament està sempre ocupat, …)
• Temps: ens hem de preguntar “per què no tenim temps?”
• Consciència, de l’aquí i l’ara. Relacionat amb “mindfullness”, fer coses pensant en el que fem. Per exemple, sovint veiem que els nostres fills de 5-6 anys de vegades estan fent una cosa i els parlem i no ens escolten; això és perquè els nens a aquesta edat estan en plena consciència, i dediquen tots els sentits al que estan fent.
• Si no sabem escoltar-nos a nosaltres, tampoc sabrem entendre els nostres fills.

Seguidament hem de connectar amb els fills. Com?

• Contacte corporal: això és molt important per aprendre a controlar les emocions. Per exemple, quan hem tingut un disgust potser ens cal una abraçada.
• Mirada: no parlar des d’una altra habitació, sinó parlar mirant-se
• Mateixa altura: fer-ho a la mateixa alçada, sobretot si són petits
• Valorar-los i acceptar-los com són (per exemple, un pare esportista que té un fill que ho és poc o gens, el pare ha d’entendre que el seu fill no és ell)
• Tenir-los en compte la seva opinió, escoltar-los
• Implicar-nos amb ells. Saber quins són els seus amics, la jogunia favorita, els dibuixos predilectes, els llibre preferits, … hi ha pares que no saben ni quin curs fan els seus fills.

Un bon acompanyament es pot aconseguir verbalitzant el que veiem que els passa:

• “Veig que estàs trist”, en comptes de dir “no estiguis truist”. No hem de negar l’emoció, sinó reconéixer-la. Que ell vegi que connectes, que entens què li està passant.
• “Sembla que estàs enfadat”
• No pretenguem passar pàgina ràpid, amagant o menystenint l’emoció. És la manera que tenim de que reconeguin les seves emocions.
• Com més ràpid vulguem que li passi, més li durarà (no és aconsellable pressionar-los, perquè es posen nerviosos).

En definitiva, reconeixent l’emoció ja està al 50% solucionat.

També es pot relacionar amb la satisfacció, els podem preguntar: “què necessites” o “Com et puc ajudar?”

Hem de tenir en compte els següents efectes:

• Hem d’intentar aprendre a expressar les emocions negatives sense que afecti als altres
• Les hem d’expressar de forma constructiva
• Afectació d’un mateix: sentim tensió muscular, contracció a l’esquena, agitació, un nus a l’estómac, … hem de reconèixer aquests efectes en nosaltres mateixos.

LÍMITS I EMOCIONS

• Per què fan cas a un adult i a un altre no? Depèn del cap de l’adult: si el teu cap pensa que et farà cas, te’n farà; si ens ho creiem, ens faran cas. I per ells millor, perquè com més clares estiguin les normes, millor per ells.
• Per què insisteixen? Perquè veuen alguna possibilitat d’aconseguir el que volen. Si no veiessin cap possibilitat, no insistirien.
• Si les normes estan clares, no hi ha problema. Els problemes venen quan no ho estan, i de vegades els hi permetem una cosa i de vegades no. Per exemple, si hi ha vegades que hi ha conflictes amb el tema dels esmorzars o els sopars, una solució seria escriure el planning de menjars de la setmana.

Quan posem un límit…

• No cal enfadar-se
• Límit sí, xantatge emocional no!
• No cal que hi hagi espectadors
• Ni culpar-los ni exculpar-los sempre (no es pot dir “pobret, és petit, no cal que demani tot per favor”)

Per exemple, una nena de 3 anys que està fent alguna cosa amb el seu pare i la nena diu “amb tu no vull, vull amb la mama”. El pare no pot dir-li “si em dius això em poso trist”, li ha de dir “la mama no pot”, i fer-ho de la manera més tajante que puguem, per tal que vegi que no existeix la possibilitat de que en aquell moment estigui la mare allà ajudant-la.

COM ABORDAR UN CONFLICTE?

Els 3 passos a seguir serien els següents:

• Comprensió: el nostre paper és de presència amorosa (estic aquí)
• Explicació del que està passant: estic aquí, et veig i et comprenc
• Alternatives o propostes de solucions: ajudar el nen a calmar-se

5 CONSELLS PER EMPORTAR-NOS:

• Fer servir les mans (fer coses manuals amb ells)
• Cantar i ballar
• Mostrar afecte: petons, abraçades, riure, pessigolles, …
• Fer que se sentin útils: donar i rebre
• Veure el got mig ple, i no mig buit. De vegades no ens traiem del cap petits problemes del dia a dia. No són problemes que pesin molt, però hi pensem molta estona, i amb això el que fem és que es facin grans.