Article escrit per Katia Velar Ceballos, publicat al diari Ara (enllaç).
A la meva filla li agrada el rosa, és natural?
La setmana passada em vaig retrobar amb un amic de l’adolescència que feia molts anys que no veia, com és habitual vàrem estar parlant de què havíem estat fent durant tots aquests anys. Ell ha tingut una filla i un fill, i mentre m’explicava com vivia la parentalitat, la conversa es va anar engrescant, quan de sobte em va dir: – Ara que veig a la meva filla de dos anys entenc millor a les dones!
Davant d’aquest comentari no em vaig poder resistir a preguntar-li què era el que una nena de dos anys li havia ensenyat de “les dones”. Doncs resulta, que la seva filla no li demana les coses directament, primer fa efusives mostres d’afecte i després la petició concreta, li agraden molt les sabates de taló, el rosa, maquillar-se, la roba, etc. D’altra banda, entenia que el seu fill no era com la nena, i em deia: – Ell és “molt nen”, gaudeix jugant amb cotxes, però sobretot amb motos, com jo . El meu amic considerava que aquestes preferències sorgien en els seus fills manera natural.
Malauradament hi ha moltes persones que consideren que les dones tenim aquest instint natural de ser manipuladores, l’atracció incontrolable per la roba, per pintar-nos la cara i per gaudir caminant pujades en altíssims talons que ens destrossen els peus, les cames i les esquenes i sobretot, pel rosa, el nostre color.
Sentir aquest tipus de discursos no són del meu grat, pel que no em generen emocions agradables, no obstant, vaig continuar amb la conversa, per entendre una mica més quina era la reflexió que ell feia per tenir aquest punt de vista.
Quan li vaig intentar plantejar que els seus fills actuen com actuen degut a que segueixen una sèrie de models, ja que per exemple, els colors, no són de ningú, em va respondre que a casa mai havien ensenyat aquestes coses i semblava que negués l’aprenentatge que hi havia darrera de les conductes dels seus petits.
Tenia tant interioritzat els rols de gènere patriarcals masculins i femenins, que li semblaven naturals. Ell, no havia sentit mai parlar de la diferència entre sexe i gènere, és a dir, la diferència entre els components biològics que ens fan tenir sexe masculí o femení i el que aprenem socialment sobre com hem de ser homes o dones. En aquest cas i malauradament des de ben petita, la filla del meu amic ja ha après que el rosa és el seu color i que les sabates de talons són les seves sabates.
Encara que pensem que com a pares no hem transmès aquestes formes de ser home o dona més o menys estereotipades, hem de tenir en compte que ens han educat sota el paraigües patriarcal i a més, no som els únics agents educadors de l’entorn dels infants.
Com a mostra del que us vinc explicant fins ara, us deixo l’enllaç a un vídeo que exposa un experiment on es convida diferents adults a passar a una sala on hauran d’interactuar amb un bebè, que en alguns casos va vestit de rosa i en altres de blau, tot i ser el mateix bebè. Ja veureu les diferències en el tracte quan va vestit d’un color o de l’altre.
Aquestes diferències de tracte en funció de si s’interpreta que es nen o nena, van en la línia del que s’ha trobat en altres estudis, que remarquen que hi ha un aprenentatge de gènere diferencial ja en edats molt primerenques:
– Des dels 3-6 mesos, es tolera/accepta més l’expressió de còlera en nens, però es dissuadeix en nenes (evitació, desaprovació).
– A les nenes se’ls admet més l’expressió de tristesa i es parla de les seves causes, mentre en nens es minimitza la seva expressió i es fan servir tàctiques dissuassives.
– En les nenes s’encoratgen més respostes empàtiques i de reparació.
– Es somriu més i es mostra major expressivitat amb les nenes.
L’entorn en què creixem projecta expectatives diferents sobre nens i nenes i també influeix en el seu desenvolupament emocional. El que està en les nostres mans és oferir als infants una educació emocional lliure d’estereotips de gènere, amb l’objectiu d’evitar les conseqüències negatives que s’ha vist que aquesta fomenta, tant en homes com en dones. A continuació ús redacto uns exemples de diferents mandats de gènere (formes correctes de ser home o dona segons el model social patriarcal) i les seves conseqüències negatives:
Per a les dones
Mandat de ser per a altres (podríem dir el de la dona cuidadora)
– Oblit de sí mateixes: dediquen excessiu temps i esforç al benestar dels altres. Abandonament del projecte personal.
Si no compleixen: culpa, frustració…
Mandat de ser incompleta (dona, mare i esposa de color de rosa)
– Baixa autoestima si no tenen parella o si no tenen fills. Les torna vulnerables, dependents i facilita subordinació.
Si no compleixen: culpa, vergonya, insatisfacció…
Mandat de ser maca , atractiva i respectable (la sex bom)
– La bellesa i la joventut com a agents claus de l’autoestima i l’element per atraure.
– Si no sóc “guapa”: inseguretat, frustració, vergonya, anorèxia…
Per als homes
Ser important (el guanyador de calers que manté a la família)
– Frustració i vergonya si no aconsegueix l’èxit.
Ser autosuficient (el que pot amb tot)
– Bloqueig de les expressions de vulnerabilitat (por, tristor). Si les expressen senten vergonya.
Ser agressiu i audaç (el que aconsegueix sempre el que es proposa)
– Temeritat excessiva. Assumir certs riscos: Jo puc o jo controlo.
– Conductes violentes. La ira com única expressió emocional permesa. Abusos de poder, violència entre iguals.
Doncs bé, amb aquest panorama de conseqüències, queda clar que millor posar-nos les ulleres de gènere i veure com aquests mandats ens afecten a nosaltres i quina part d’això transmetem sense adonar-nos als infants.
Desitjo que després de la nostra conversa el meu amic de l’adolescència deixés de pensar que el que li passa a la seva filla o al seu fill és una cosa natural determinada per néixer amb sexe femení o masculí.
Jofre Padullés, pare de la Noa de P4-C.
Aquí teniu el vídeo de l’experiment al que fa referència:
http://youtu.be/7hBX7YUAx2I