(Si voleu llegir l’entrevista en català, ho podeu fer a través d’aquest enllaç)
Con esta entrevista, desde la comisión inclusiva queremos hacer un pequeño homenaje a Ana Ortega, una de las fundadoras de la comisión en nuestra escuela y de la Comisión inclusiva del distrito de Sant Andreu, que fue vocal de la comisión asumiendo la secretaría del AFA durante dos mandatos y que, en sus últimos cursos en la escuela, ha formado parte del Consell Escolar.
Aunque a partir de este curso ya no forme parte de la escuela, nos gustaría que las nuevas generaciones de familias la conozcan un poco a través de estas líneas.
1. ¿Con qué te quedas de tu paso por la comisión inclusiva?
Me quedo con la satisfacción de haber contribuido a cambiar un poco la mirada y desmitificar la discapacidad acercándola a la comunidad educativa con naturalidad a través de charlas.
Me quedo con la evolución de la comisión; desde las resistencias a su constitución hasta su buena acogida y valoración por posteriores Juntas.
Y sobre todo, me quedo con el resto de comisionadas (también amigas para compartir vivencias) que la han hecho brillar hasta ser la única comisión en ganar dos premios en una misma edición de los premios anuales de la aFFaC (podéis recuperar la noticia que hicimos en este enlace).
2. ¿La Escuela ha mejorado en inclusión en este tiempo de forma perceptible para las familias?
En los 10 años en que he formado parte del Eulàlia Bota sí aprecio mejoras; no tan significativas, como de reconocimiento del alumnado con NEE. Ahora no me consta que a ninguna familia se le proponga que su hijo se vaya a comer a casa, en lugar de hacer uso del comedor, o no vaya a una excursión por su condición. Respecto a la mirada de algunas familias, me hubiera gustado ver también esa mejora, pero sigue habiendo mucho egocentrismo y estigmatización del alumnado NEE. Y donde también me hubiera gustado ver cambios significativos es en el aumento de recursos.
3. ¿Qué crees que debe aportar la comisión inclusiva en los próximos años a la escuela?
Un espacio en el que las familias de hijos e hijas con discapacidad puedan sentir que también forman parte de esta comunidad plenamente.
La discapacidad de un hijo/a condiciona todo; los cuidados, las preocupaciones, visitas a especialistas… e incluso las expectativas de futuro son diferentes, hasta el punto que cuesta encontrar un lugar en común con el resto de familias en el que te sientas identificada. Ni que decir tiene, que la posibilidad de participación en extraescolares también queda muy reducida, quedando el infante fuera de la rutina habitual de la escuela.
4. ¿Qué “deberes” nos dejas al resto de miembros de la comisión?
Seguir representando a las familias de infantes con discapacidad y colectivos minoritarios que puedan ver menguada su participación en la comunidad educativa y reclamar equidad para garantizar la igualdad de oportunidades.
5. ¿Cómo te gustaría que fuera la Escuela Eulàlia Bota del futuro?
La escuela que me gustaría seguramente es una utopía porque implica un cambio en toda la sociedad: familias e infantes empáticos con cualquier diversidad; sin competitividad, ni violencia, ni bullying. Por supuesto tendría clases menos numerosas y los recursos necesarios para el aprendizaje de todos y cada uno de los infantes.
Gracias de corazón, Ana, por tus palabras y por todo lo que has aportado a la escuela y a las familias a lo largo de estos años.
Y gracias a todas las personas que habéis dedicado vuestro tiempo a leer esta entrevista. ¡Nos vemos en el Bota!
(Versió en català)
Gràcies, Ana!
Amb aquesta entrevista, des de la comissió inclusiva volem fer un petit homenatge a l’Ana Ortega, una de les fundadores de la comissió a la nostra escola i de la Comissió inclusiva del districte de Sant Andreu, que va ser vocal de la comissió assumint la secretaria de l’AFA durant dos mandats i que, en els seus últims cursos a l’escola, ha format part del Consell Escolar.
Encara que a partir d’aquest curs ja no formi part de l’escola, ens agradaria que les noves generacions de famílies la coneguin una mica a través d’aquestes línies.
1. Amb què et quedes del teu pas per la comissió inclusiva?
Em quedo amb la satisfacció d’haver contribuït a canviar una mica la mirada i desmitificar la discapacitat apropant-la a la comunitat educativa amb naturalitat a través de xerrades.
Em quedo amb l’evolució de la comissió; des de les resistències a la seva constitució fins a la seva bona acollida i valoració per posteriors Juntes.
I sobretot, em quedo amb la resta de comissionades (també amigues per a compartir vivències) que l’han fet brillar fins ser l’única comissió en guanyar dos premis en una mateixa edició dels premis anuals de l’aFFaC (podeu recuperar la notícia que vam fer en aquest enllaç).
2. L’Escola ha millorat en inclusió en aquest temps de forma perceptible per a les famílies?
En els 10 anys en què he format part de l’Eulàlia Bota sí aprecio millores; no tan significatives, com de reconeixement de l’alumnat amb NEE. Ara no em consta que a cap família se li proposi que el seu fill se’n vagi a menjar a casa, en comptes de fer ús del menjador, o no vagi a una excursió per la seva condició. Respecte a la mirada d’algunes famílies, m’hagués agradat veure també aquesta millora, però segueix havent-hi molt egocentrisme i estigmatització de l’alumnat NEE. I on també m’hagués agradat veure canvis significatius és en l’augment de recursos.
3. Què creus que ha d’aportar la comissió inclusiva els propers anys a l’escola?
Un espai en el què les famílies de fills i filles amb discapacitat puguin sentir que també formen part d’aquesta comunitat plenament.
La discapacitat d’un fill/a ho condiciona tot; les cures, les preocupacions, visites a especialistes… i fins i tot les expectatives de futur són diferents, fins el punt que costa trobar un espai en comú amb la resta de famílies en el què et sentis identificada. No cal ni mencionar que la possibilitat de participació a extraescolars també queda molt reduïda, quedant l’infant fora de la rutina habitual de l’escola.
4. Quins “deures” ens deixes a la resta de membres de la comissió?
Seguir representant a les famílies d’infants amb discapacitat i col·lectius minoritaris que puguin veure minvada la seva participació a la comunidad educativa i reclamar equitat per garantitzar la igualtat d’oportunitats.
5. Com t’agradaria que fos l’Escola Eulàlia Bota del futur?
L’escola que m’agradaria segurament és una utopia per què implica un canvi en tota la societat: famílies i infants empàtics amb qualsevol diversitat; sense competitivitat, ni violència, ni bullying. Per suposat tindria classes menys nombroses i els recursos necessaris per a l’aprenentatge de tots i cadascun dels infants.
Gràcies de tot cor, Ana, per les teves paraules i per tot el que has aportat a l’escola i a les famílies al llarg d’aquests anys.
I gràcies a totes les persones que heu dedicat el vostre temps a llegir aquesta entrevista. Ens veiem al Bota!
