Carta de la secció Entre Tots que publicó El Periódico.
El Somriure del Víctor
Al començar el curs escolar l’Abril estava nerviosa perquè li havien dit que s’incorporava un nen especial a la seva classe. El primer dia la directora els va presentar el Víctor, de 8 anys, que tenia autisme. i els va explicar què era. Ella no entenia el significat de la paraula especial, per ella era ser més intel·ligent, més hàbil en els esports o més alt, però el Víctor no omplia cap d ‘aquests requisits.
Els primers dies només el mirava de reüll però un dia, a l’esbarjo, li va relliscar la pilota i aquest va anar a parar als peus del Víctor, que estava assegut en un banc i la va agafar amb les mans. Quan l’Abril es va acostar a recollir-la, el Víctor la va rebre amb un gran somriure i li va allargar els braços, com dient: “¿em vols com a amic?”.
L’Abril es va marcar un repte i l’endemà va portar a l’escola unes cordes per saltar. El Víctor no entenia el joc però ella li va tancar la mà forta i, acompanyant-lo, li va mostrar com fer girar la corda. Cada dia una miqueta més.
A l’hora del pati, el Víctor ja l’esperava al seu banc i l’Abril es dirigia cap a ell amb aquell somriure que els unia cada dia més i més. I aixi, dia rere dia fins que per fi van girar la corda al mateix compàs. A poc a poc s’hi van anar sumant més nens i van anar apareixent més idees per ensenyar al Víctor a jugar de manera que, a poc a poc, es va convertir en un més del grup.
L’amic de l’Abril era especial, però pel seu somriure, pel seu gran esforç a participar en tot el que amb afecte li ensenyaven. I, per a ella, aquest era el significat de la paraula especial, perquè tots els nens, fossin com fossin, eren iguals.