XERRADA: DE LA PARELLA A LA FAMÍLIA (Comissió d’Espais Familiars)
Ponent: Oriana Novau – Data: 26 de Gener de 2017
L’objectiu de la xerrada és oferir un espai de reflexió i d’escolta sobre la parella i les transformacions que pateix amb l’arribada dels fills.
El repte és apuntar a allò que no funciona: conflictes, dificultats, dubtes, límits, inseguretats… per contrastar les solucions i respostes que ens funcionen en diferents moment i les que no.
La família ha canviat amb les noves tecnologies. També ha canviat perquè els dos membres de la parella treballen. Un estudi de l’any 1998-99 plantejava que les preocupacions sobre l’educació dels fills se centraven en tenir temps per estar amb els fills, en com posar límits, … Això no ha canviat gaire. Com posem límits a un mateix? A l’altre? Als fills?
Tenir fills uneix a la parella? Per què les parelles trontollen després de tenir fills?
Cal tenir en compte que la maternitat és més visceral que la paternitat. La funció paterna és protegir, pacificar, donar seguretat, i també “oxigenar” la relació del fill amb la mare, ajudar a la “separació” amb la mare. La dona por desitjar no estar 24 hores amb el seu fill; en aquest cas, la funció del pare és molt important.
És difícil trobar espais per compartir amb la parella, tot i que sigui simplement per parlar. Quan els fills deixen de ser bebès, homes i dones passen a fer coses individualment, després dels primers mesos de vida dels fills, que són molt absorbents. Passen de dedicar el 100% del temps als fills a trobar estones per a ells mateixos, individualment, i es deixen de banda les activitats en parella (normalment perquè mentre un fa l’activitat individual l’altre té cura del fill). També és molt positiu que els fills passin de “només mama” a descobrir al papa.
Fer coses sense els fills és molt positiu. Quan els teus fills veuen que fas coses sense ells, se’ls hi obre un altre món davant els seus ulls (anar amb els amics, anar de viatge, anar a sopar fora, …), són coses que el nen veurà que existeixen, i que també voldrà fer.
Aquest parèntesi que comporta la maternitat / paternitat posa de manifest que hem canviat: abans teníem desig per altres coses, i ara estem centrats en temes nous. Això fa que al cap d’uns anys et pots preguntar què és el que t’agradava de la teva parella. Perquè no es tracta de tornar a fer les mateixes coses que es feien abans de tenir fills, sinó de redescobrir la parella després d’haver passat, d’haver experimentat la maternitat i la paternitat.
El primer cop que es deixen els nens amb avis, cangurs, a casa d’amics, etc., és dir, és un canvi radical, però pels nens pot ser molt positiu, ja que canvien de normes (estar amb avis o cangurs o amics pot implicar no tenir tantes regles, anar a dormir tard, menjar guarrades, …). Els pares i mares han de fer un esforç per posar-se una bena als ulls i no donar-li tanta importància a aquestes regles trencades, perquè es fa amb l’objectiu de trobar un moment amb la parella (és a dir, és important que si s’ha trobat aquest moment amb la parella, no destinar-lo a fer-se creus de les regles que estaran trencant en aquell moment els fills, sinó centrar-se en realment gaudir aquell moment en parella). Al mateix moment, als nostres fills se’ls hi estarà obrint un altre món.
Sovint ens trobem amb “mares penedides”, amb mares a qui els hi sap greu dedicar temps a elles mateixes o a la parella, “abandonant” els fills amb els avis, cangurs o amics. Però cal tenir en compte que la mare ha de buscar un equilibri per estar bé amb nosaltres i poder estar bé amb els nostres fills.
On està l’equilibri entre ser bons pares / mares i ser homes / dones? La demanda dels nens per estar amb nosaltres és insaciable. Ja pot ser per demanda d’amor, o perquè tenen por, etc. Però per a ser una bona mare s’ha de ser una mica “dolenta”.
Com podem generar espais amb la parella?:
* Es pot fer esporàdicament (per exemple, sortir un cap de setmana sense fills un cop l’any, o anar a sopar fora sense nens un cop al mes, etc.)
* Es poden generar dins la rutina (per exemple, un cop per setmana no sopar amb els nens sinó sopar quan s’hagin adormit, etc.)
De vegades tenim retrets vers la parella perquè no ens fa cap proposta de fer coses junts. En aquest cas, el que hem de fer és iniciar nosaltres la proposta.
Es tracta de buscar motivacions, desitjos. I els fills veuen que tens desig pel món, que tens ganes de fer coses diverses, veuen que tens una motivació i és molt bo que els nens vegin això, ja que ja sabem que els nens aprenen més del que veuen que del que els hi diem. Hem de fer circular el desig, i per a aconseguir-ho hem de generar forats amb els fills per prestar atenció a una altra cosa. Tot és començar. Trencar la rutina amb els fills costa al principi però els nens de seguida s’acostumen. És més perquè suposem que els nens no només volen estar amb nosaltres.
Els hi hem d’explicar què fem i on anem als nens/es, no mentir-los. “la mama necessita sortir, anar amb els seus amics/gues, o un temps amb el papa perquè som nòvios i necessitem també temps a soles etc.. sinó la mama si no té aquests espais pot estar trista, de mal humor etc..”.
Com podem fer circular el desig? Doncs buidant coses i no posant més o menys atenció al nen, sinó més atenció en una altre cosa. Podem disfrutar més enllà dels fills (però un s’ha d’autoritzar a fer-ho!)
Ser bona mare també és cuidar-se. Perquè ens sentim culpables de fer les nostres coses?
Per últim, pel què fa a models de criança diferents dins la parella, és millor parlar de posicions diferents. Moltes vegades tenen a veure amb la responsabilitat, la dona pren més responsabilitat sovint que l’home. El tema organitzatiu el sol fer la dona. La dona, per tant, hauria d’aprendre a delegar. També hauríem de saber anticipar-nos i fer responsables també als nens i les nenes.