XERRADA: VALORS IMPRESCINDIBLES A L’EDUCACIÓ AVUI
Ester Martínez Vera – 27 de Novembre de 2014
En aquesta xerrada s’ha pretès desenvolupar la vida del nen en etapes (des que és concebut fins a l’edat de 6 anys) des d’una vessant emocional (psicologia evolutiva). Amb aquest objectiu, s’identifiquen les paraules clau que descriuen els valors més importants en cada edat.
DE -9 MESOS A 0 MESOS: ATENCIÓ A LA MARE
Cada individu es forma atenent a la bipolaritat “herència” – “ambient”. Abans que un nen neixi, rep uns estímuls en l’ambient intrauterí, que poden afectar al seu comportament futur.
La psicòloga Ester Martínez Vera ens explica un cas d’una dona amb un nen de 8 anys amb depressió; la dona va ser maltractada durant l’embaràs, i el patiment mental va passar ràpidament al seu cos mitjançant els corticoides que generen les seves glàndules suprarrenals, que el seu cos no va cremar i van passar al fetus. Tot i que el nen mai va conèixer el maltractador, el nen va exterioritzar-ne l’efecte en fer-se més gran.
Per tant, és important que el pare tingui cura de la mare durant l’embaràs.
DE 0 MESOS A 18 MESOS: AMOR
És l’etapa més important, ja que el nen viurà moltes coses de les què després no se’n recordarà, quedaran en el seu subconscient. Si en un nen d’aquesta edat queden records dolents en el subconscient, en algun moment futur se’n veuran els efectes. Fiodor Dostoyevski deia que “qui té bons records de la seva infantesa està salvat per sempre”.
També es diu “Dóna’m molt d’amor per tal que pugui marxar”; és a dir, cal donar amor per tal que el nen guanyi en seguretat i quan sigui més gran pugui ser més independent. Per què diem quan un nen plora “No l’agafis en braços que s’acostumarà?” Oi que no diem “No li donis de menjar que s’acostumarà?”.
La mare i el bebè han de formar una unitat d’”apego”, d’inclinació i afecte un vers l’altre, per tal de formar el que s’anomena una càpsula materno-filial. En cas contrari, es convertirà en “apego” insegur.
Com demostrem aquest AMOR?
- Amb carícies i petons
- Amb paraules: tot i que els nens no entenen les paraules, sí que entenen el to amb què aquestes es pronuncien; els nens han d’escoltar sovint “t’estimo molt”, són paraules que tenen un gran poder, sobretot quan venen de boca del pare, que ho acostuma a dir menys, per al nen és com una vacuna.
En un estudi anomenat Harlow fet durant diverses generacions amb micos (amb el seguiment dels mateixos durant tota la seva vida), se separaven micos nadons en dos grups; uns es deixaven amb les seves mares i els altres es ficaven dins gàbies individuals sense cap contacte durant un període de diversos mesos. En créixer, els micos d’aquest segon grup tenien afectacions del sistema hormonal (problemes de creixement), i també menys defenses, major mortalitat, rebutjaven les seves cries, agredien les seves parelles, …
Fins els 2-3 anys, els nens tenen “permanència de l’objecte”, i per tant, si no veuen a la mare, es pensen que no hi és.
Hem de tenir en compte que el millor psicòleg en l’educació és el sentit comú, i per tant, si el nostre ens diu que hem d’agafar el nen, per molt que llibres, amics etc diguin el contrari, millor fer cas al nostre instint.
DE 18 MESOS A 3 ANYS: ARRELAMENT-DISCIPLINA
És una etapa molt difícil. Molts diuen que com siguin en aquesta etapa és preludi de com seran en l’adolescència. Li podem dir a aquesta etapa “període de la guerra de la independència”. És una etapa molt egocèntrica (“jo”, “meu”, “per a mi”, …). Això és el normal, tot i que els pares han de seguir educant i repetint als nens què és el correcte.
Com hem d’actuar davant una pataleta, per exemple al mig del carrer? Li hem de dir tranquil·lament “Quan paris de fer això marxem”, res de comprar-li el que vulgui ni arrossegar-lo per emportar-nos-lo.
Per als nens és molt important que puguin identificar “la meva casa”, “el meu pare”, “la meva mare”, “els meus avis”. Hi ha nens que no poden identificar la seva casa perquè alguns dies dormen amb la mamà, altres dies amb el papà, altres dies amb els avis… I altres nens no tenen la figura del pare o de la mare.
Respecte la figura dels avis, és molt important, ja que els avis li donen al nen un afecte d’arrelament, per això és bo que els nens es quedin amb els avis i no en llars d’infants fins als 3 anys. Amb els avis es crea un altre tipus de relació, que és molt especial:
- “Iaia, dona’m xocolata”
- “Què t’ha dit el papa?”
- “Que no”
- “Doncs esperem que marxi i t’ho dono ;)”
Això no significa, d’altra banda, que els nens no necessitin límits. De fet, hi ha gent que pensa que es comença a educar els nens 25 anys abans que neixin, ja que segons com ens hagin educat a nosaltres, nosaltres educarem als nostres fills.
La disciplina no és maltractament, de fet “disciplina” té la mateixa arrel que “discípulo”. Els nens no fan el que els hi diem, fan el que nosaltres fem.
La disciplina es converteix en un maltractament de manera molt fàcil. Quin test hem de fer per saber si estem maltractant el nostre fill? Doncs si un acte disciplinari fa que el nen se senti inferior o insegur, és un maltractament. Per exemple: apagar els dibuixos de la tele no comporta inseguretat ni inferioritat; en canvi, dir-li “tu ets tonto” sí que comporta inseguretat.
És important que pare i mare presentin front comú a la causa, cal que existeixi coherència entre tots dos, i no s’ha de restar autoritat l’un a l’altre.
En quant a la magnitud de l’acte disciplinari, cal “adequació a la falta”, és a dir, els actes disciplinaris han de ser proporcionals a la falta que els nens hagin comès. És fàcil, sobretot a l’hora de sopar, que tots estem cansats i amb la paciència sota mínims, que davant un fet com la caiguda accidental d’un got d’aigua actuem com si el que hagués fet el nen fos pegar al germà. Per això diuen que a la nit la taula del menjador és un dels llocs més perillosos de la terra…
DE 3 A 6 ANYS: IDENTITAT
És l’etapa en què es va trencant la càpsula materno-filial, la que estava tan ben posada amb afecte i “apego”.
Maneres de trencar la càpsula materno-filial n’hi ha moltes: deixar-li anar sol d’excursió, deixar-li dormir a casa dels avis, …. però la més important és la figura del pare.
Fins ara, la càpsula més important era la materno-filial, però ara s’ha de recuperar, se li ha de donar força una altra vegada, a la càpsula “pare-mare”; els nens han de veure que per a la mare el pare és molt important, per tal que pugui arribar a entendre que ell, el nen, és només un apèndix, el fruit d’un arbre format per la mare i el pare. Ja és hora que se li digui al nen, quan ve a dormir al llit dels pares, que ha de marxar a dormir al seu, perquè aquest és el llit dels pares, que dormen junts. És hora que els pares s’abracin, els nens vegin que s’estimen, i també afegir al nen a l’abraçada si ho demana.
Així s’aconsegueix que els nens pensin del seu pare “No puc tenir a la meva mare, però seré com el meu pare i tindré una dona com la meva mare”, i les nenes de la seva mare “No puc tenir al meu pare, però seré com la meva mare i tindré un marit com el meu pare”. És a dir, ha de servir per a què els nens/nenes es puguin identificar.
Casos extrems:
- Si el pare és un maltractador, els fills varons, en el 80% dels casos, seran maltractadors; si en canvi el nen és feble / hipersensible, no es podrà identificar ni amb el seu pare (perquè no tindrà el caràcter per assemblar-s’hi) ni amb la seva mare (perquè no voldrà ser maltractat).
- Si la mare és maltractadora (per exemple, li diu al seu marit que és un inútil), el nen no es voldrà identificar amb el pare. Per això és important en cas de parelles separades que no es parli malament de la parella davant el nen, ja que ens pensem que els nens no escolten però els nens ho enregistren tot. Quan siguin grans ja es faran l’opinió del seu pare, ja que el pare no podrà amagar com és, però en aquesta etapa els nens necessiten tenir una figura paterna a qui assemblar-se. Si una mare separada té només mals records del pare, cal que busqui alguna cosa que feia bé el pare (per exemple, pescar), i quan el nen li digui “és que el pare no juga amb mi”, que li digui “ja ho sé, però el teu pare era molt bon pescador”, que vegin que feia coses bé.
Què han de veure els nens en els seus pares?
- AMISTAT: mentre festejaven, entre els pares n’hi havia molta, però després sembla com si es perdés, sobretot quan la parella comença a tenir fills; els nens han de veure que entre els pares hi ha amistat. Moltes relacions moren pel què no es diu; és important que es mantingui l’amistat, que es lluiti contra la manca de temps i de comunicació. Les dones en general necessiten expressar-se més; per això, quan una dona vol expressar-se el marit sempre li hauria de dir “digue’m més coses”, ja que sempre, en general, la dona necessitarà dir més coses.
- TENDRESA: és bàsica per a la dona; una dona necessita molt poc per viure, però sense tendresa es trenca.
- RESPECTE: és bàsic per al pare, és molt important no restar-li autoritat.
- SACRIFICI: és un valor que s’està perdent, i que els pares han de mostrar davant el seu fill, ja que els pares saben què és sacrificar-se per un fill en molts aspectes.
TORN DE PREGUNTES
1- Cas de nen de 4 anys insegur.
És important el reforç del pare que li digui que fa les coses ben fetes.
2- Cas de nen de 3 anys i mig amb càpsula materno-filial molt forta, que acaba de tenir un germanet i de sobte s’ha separat totalment de la seva mare, inclinant-se cap al seu pare.
El més important és que la mare estigui bé amb el pare; el nen anirà i vindrà. En aquest cas, el nen ho ha fet molt bé, s’ha agafat al pare. Inclús amb pares separats, la mare ha de parlar bé del pare, quan sigui gran el nen ja veurà que el seu pare és dolent però fins al 6 anys el nen necessita identificar-se amb la figura del seu pare.
3- Cas de nen amb 3 anys que és molt independent i no “necessita” als seus pares.
Està bé que els nens vulguin ser independents; el paper dels pares ha de ser corregir les petites errades que li vagin trobant.
4- Nen de 18 mesos i germana de 8 anys: el nen ocupa molt d’espai, i li pega a la germana.
Els pares han de “tallar” el fet que li pegui a la seva germana, ja que en créixer ho pot veure com una cosa normal / correcta quan no ho és.
5- Quines han de ser les actituds del pares per tal que els nens guanyin en confiança?
És important que pare i mare formin un pilar. Cal també que juguin activament amb el nen (per a evitar que les consoles, mòbils, tele etc siguin un substitut del company de joc).