XERRADA: “LA COMUNICACIÓ A CASA”
Vladimir Reinhardt – 19 d’abril de 2016
“Comunicació” no fa referència només a la paraula, sinó a tot el que passa a casa. La paraula permet relacionar-nos amb tot el que ens envolta, però també són necessaris la presència, la mirada, el contacte, …
Sovint ens fem les següents preguntes:
– M’escolta?
– M’explico?
– M’entén?
Són preguntes compartides: ens les fem nosaltres però també se les fan els nens.
INGREDIENT FONAMENTAL DE LA VIDA FAMILIAR
La comunicació és cosa de dos, i existeix sempre, inclús abans del naixement.
És molt important dins la família perquè:
– Enforteix els vincles afectius pares-fills: hem d’intentar fer coses amb els nens i entrar en el seu món
– Facilita la tasca educativa, per tal que tinguin uns fonaments bàsics
– Influeix en la imatge i la identitat personal: si un nen se sent escoltat també se sent reconegut i estimat
És molt important com utilitzem les paraules. Per exemple, si a un nen li diem contínuament “ets molt lent”, l’estem etiquetant.
COMUNICACIÓ I RELACIÓ PERSONAL
És impossible no comunicar, sempre ens estem comunicant d’una o altra manera, i per tant sempre ens estem relacionant.
La forma com ens comuniquem crea un estil comunicatiu propi. Per exemple:
– “Em costa dir que no”: ho diu una persona que evita conflictes, rep reconeixement, necessita estar en harmonia
– “M’agrada tenir l’última paraula”: en aquest cas estem dient “tinc la raó, sé més que tu, sóc més important que tu”
ESTILS COMUNICATIUS PARENTALS EN EDUCACIÓ
Quan parlem d’estils comunicatius ens referim no només a com ens comuniquem amb els nostres fills, sinó també a com entenem l’educació.
Tot i que no necessàriament sempre que actuem de la mateixa manera, hem de pensar en general quin estil ens situem.
1. ESTIL ASSERTIU / EMPÀTIC / COMPRENSIU:
Comporta respecte, autoritat, diàleg, flexibilitat. No existeixen amenaces ni càstigs sinó conseqüències.
Transmetem el missatge “això és el que jo penso” (quins són els meus valors), “això és el que jo sento” (aquestes són les meves emocions), “això és el que cal fer” (aquesta és la conducta en què crec). És a dir, transmetem qui sóc, com em sento i què vull, i ho fem sense dominar ni humiliar. Diem les coses per tal que el nen ho entengui sense que se senti agredit. Es tracta de saber com dir-li a un nen que ha fet una cosa dolenta sense que senti que és una persona dolenta.
És com un joc. Les coses es poden dir de moltes maneres.
Per exemple:
– Mama: “El volum del teu joc em molesta, baixa-ho una mica si us plau”
– Nen: “Doncs ves-te’n i no ho escoltaràs”
– Mama: “Aquesta no és manera de contestar-me, no m’agrada, no vull que em parlis així. T’he demanat si us plau que baixis el volum”.
Si no el baixa, haurem d’actuar buscant una conseqüència.
La comunicació assertiva no és màgia, no sempre funciona, però arribarà un dia en què ho entendrà, en què podrà créixer, madurar i guanyar autonomia.
2. ESTIL AGRESSIU / AUTORITARI / PATERNALISTA:
Comporta pressió per canviar, amenaça, crítica, burla, obeir, rigidesa, etc.
Transmetem el missatge “Jo sóc el que mana i tu obeeixes. Això és el que has de fer”.
Per exemple:
– Nen: “Estic trist perquè avui no he pogut jugar amb el meu amic”
– Mama: “No passa res, demà podràs jugar amb ell, no t’amoïnis per aquesta tonteria”
Això és una agressió.
Amb l’exemple anterior:
– Papa: “El volum del teu joc em molesta, baixa-ho una mica si us plau”
– Nen: “Doncs ves-te’n i no ho escoltaràs”
– Papa: “Doncs et quedes sense jugar. Estàs castigat”.
L’assertiu pensaria que el nen té dret a plantejar-se els límits, mentre que l’autoritari diu “aquí mano jo”.
3. ESTIL INHIBIT / EVITADOR / PASSIU:
Evita intervenir davant conflictes i comportaments inadequats. De vegades es fa per mantenir bon ambient a casa, però quan existeixin diferents desitjos i necessitats, l’harmonia es trenca i s’ha de parlar.
Transmetem el missatge “Fes el que vulguis. Tu decideixes. Tu sabràs”.
Amb l’exemple anterior:
– Mama: “El volum del teu joc em molesta, baixa-ho una mica si us plau”
– Nen: “Doncs ves-te’n i no ho escoltaràs”
– Mama: “Avui no estic per discutir amb tu”.
HABILITATS DE L’ESTIL ASSERTIU
1. Escolta activa / empatia. “Ja sé que t’agrada escoltar música però tan alta a mi em molesta”
2. Ajuda a pensar amb preguntes obertes: “Per què ho fas? Com et sents?” Les preguntes sempre ajuden a pensar i és el que ens interessa per acompanyar l’aprenentage
3. Utilitza missatge “JO”. Cal evitar dir frases com “tu ets desordenat”, “tu ets … “ i canviar-les per frases “jo sóc…”
4. Elogia i valora positivament els comportaments. Hi ha comportaments a priori dolents però que també poden tenir un cantó positiu. Per exemple, un nen pega a un altre nen al parc; podem increpar-lo directament o podem preguntar-li per què ho ha fet (potser ho ha fet perquè pensava que l’altre li prendria una joguina); si coneixem el motiu podem tractar millor la situació.
5. Sap fer una crítica. Amb l’exemple anterior: no li hem de dir al nen que no ha de pegar sinó esbrinar per què ho ha fet per tal d’entendre’l i fer-li una crítica constructiva, per tal que no se senti menyspreat.
6. Aplica sentit de l’humor. Sovint ens hem de riure d’uns mateixos. Riure amorosament ajuda a relaxar una situació tensa.
L’estil assertiu potencia el creixement i la confiança. La reacció que hem de tenir ha de ser:
a) Empàtica: “Entenc que t’enfadis”. Per exemple quan a un nen li neix un germanet i el nen diu frases com “emporteu-vos el nen, jo no l’he demanat”. És un sentiment de rebuig, però hem d’entendre que és un sentiment natural.
b) Sincera: “Tens raó, això no agrada a ningú, però ho hem de fer”. La sinceritat és el que s’agraeix en un fill. El nen confia més en un pare/mare que et diu realment com són les coses.
c) Respectuosa: “Si vols que t’escolti no em cridis”. És una manera de fer crítica a la seva manera de dir les coses.
d) Compromesa: “Pensaré en el que m’has dit”. Compromís amb el fill, pensem-ho junts, ho resoldrem junts.
COM AJUDAR-LOS A QUE ES COMUNIQUIN MILLOR?
– Ajudar-los a expressar i discriminar les emocions: “No és que la mare sigui dolenta, sinó que estàs enfadat amb mi”
– Animar-los a que expressin el que desitgen sense por ni culpa, tot i que diguin coses que no ens agraden, i anar amb atenció perquè també se’ls ha de dir que no sempre s’ha d’expressar tot.
– Acceptar la seva manera de ser. Per exemple, existeixen nens que són molt introvertits; si els hi insistim molt, anem contra la seva naturalesa i això agreujarà el problema. No vol dir que no hem de fer res perquè el nostre fill és així, sinó que hem d’intentar que no es guardi tot, però sense pretendre convertir-lo en un nen xerraire i molt comunicatiu.
QUÈ HEM D’EVITAR?
– Criticar, comparar i ridiculitzar (“El teu germà és més ràpid”)
– Generalitzar (“A tots els nens els agrada anar al parc”)
– Etiquetar (“Ets tímid”, “Ets una persona (atribut)”)
– Culpar (“Ja t’ho deia jo”, “No corris que cauràs”)
– Missatge tu (“Ets un desordenat” es pot canviar per “No m’agrada el desordre de la teva habitació”)
– Sermonejar (canviar el “Hauries d’estar content”, “Hauries de …” per “Jo sento que…” o “Jo crec que el que tu ets és…”). Si sermonegem massa, cansem. Cal que la paraula sigui una cosa fresca i poderosa. Si parlem massa, perdem capacitat per influir.
TORN DE PREGUNTES
1. Li diem una cosa repetidament a un nen sense que ens faci cas. De sobte ell respon “T’he entès a la primera”. Com ho fem per què ens facin cas? Els nens sovint entenen a la primera; hem de separar el que és “entendre cognitivament” i “fer” (per exemple, un adult pot entendre que no ha de fumar però no ho fa). Si un nen entén i no fa, afecta més a l’autoritat del pare/mare que no pas al fet de que no ho entengui. De vegades pot passar que el nen no ens faci cas perquè està massa concentrar en el que està fent, s’entreguen en cos i ànima. Diem mil cops “És hora de dinar”, i acabem cridant,i simplement el que passa és que ell prefereix continuar jugant. Una opció per aconseguir que ens faci cas pot ser entrar en el seu món, i des d’allà arrossegar-lo cap a l’activitat que volem que faci; això requereix esforç per part nostra, però després té efectes positius. Per exemple, si estem fent el sopar, deixem de cuinar, anem a la seva habitació on està jugant, i li diem “què bé que estàs jugant, m’agrada que juguis, jo no puc perquè estic fent el dinar, en 5 minuts vinc a buscar-te per anar a dinar”. Recordar, insistir, forma part de l’aprenentatge.
2. Nena d’11 anys que respon “vale vale” quan li diem alguna cosa, tallant la comunicació. Com podem actuar amb ella per poder-nos comunicar? Li podem dir “Entenc que no vulguis parlar. Ara no ho farem, però més endavant ho hem de fer”. Així li estem recordant que passa a ser un tema pendent. És important que la nena senti que la seva mare està al seu costat. De vegades dubten si el seu pare/mare els entendran. No podem respondre nosaltres també amb un “vale vale” perquè això genera distància. També podem intentar demanar-li consell sobre alguna cosa nostra; això pot ajudar a apropar-nos, ja que poses la nena en un lloc d’autoritat i reconeixement. A partir d’aquestes edats hem de canviar la dinàmica, fent-li veure que de vegades no ho podem resoldre tot. Si hi ha bona relació, ens donarà el consell que li demanem, i després li podem dir “i si tu tens algun dubte també em pots demanar consell”, o dir-li “jo també tinc opinió sobre aquest tema, si algun dia vols saber-la me la pots demanar”; així no imposem la nostra opinió, sinó que apel·lem a la seva maduresa.
3. Filla que ens ve amb una idea fantàstica i emprenedora però impròpia de la seva edat, que davant la negativa de la seva mare a continuar amb la idea diu que sent que no se li dona suport. Com treure-li la idea sense frustrar-la? Li podem dir que desperta orgull i admiració el fet que ella vulgui fer coses. Hem d’intentar que sigui la realitat la que la posi en el seu lloc, i nosaltres acompanyar-la. Per a ella és joc simbòlic. També podem parlar amb el mestre per si a classe ho poden treballar o fer algun projecte sobre el tema que ella vol desenvolupar, que d’alguna manera se senti gratificada. Li hem de fer veure que quan sigui gran podrà materialitzar el seu projecte. Però és important dir-li que és complicat i difícil. Als 8-10 anys, els nens fan coses per després vendre-les. O fan obres de teatre per a familiars i amics i cobren per veure la seva obra. Així mostren la seva capacitat per a fer coses. Estan somniant, i això està bé. Cal no gastar massa energia en dir-li que no és possible, ella mateixa se n’adonarà, però hi haurà un dia en què serà possible. Si plora i es frustra, també està bé, no serà cap trauma, una altra opció és anar a una fira i que la nena parli amb els venedors de la fira; ella vol investigar i els pares l’han d’acompanyar.
4. Com actuar amb nens de 3 anys quan amb to assertiu demanem alguna cosa si us plau i la resposta és que no? Hem de posar-nos a la seva alçada i mirar-lo. O dir-li “hi ha un moment en què podràs posar música a més volum, per exemple el dissabte”. Si creiem que ho fa per cridar la nostra atenció, el que hem de fer és no respondre a aquest estímul. O també li podem dir que afecta a les normes de convivència i per això un dissabte al matí li podem dir “ara podem posar la música forta”. És quelcom similar a quan estem a la cuina i el nen a taula però no menja; potser si li dediquem uns minuts, menja. Demanen atenció, necessiten estar amb nosaltres, els hi agrada estar amb nosaltres, no és un tema de manca d’autoritat per part nostra, sinó simplement els hi agrada estar amb nosaltres.
5. Comunicació fluïda amb fill de 5 anys, que abans no era tan comunicatiu; ara parla molt però no em mira quan parla, m’he de preocupar? No, és incòmode pels altres, però potser ho fa per connectar-se amb ell mateix, és un “tic” que potser fa que ell funcioni millor. Però li podem dir “Necessito que em puguis mirar”. I quan sigui més gran li hem de dir que a tothom li agrada que el mirin quan parla.
6. Quina és la diferència entre “càstig” i “conseqüència”? El càstig es dona en calent i fruit de que ens trobem sobrepassats per la situació, de manera que donem un càstig que poc o res té a veure amb el que està passant. Però tot el que passa té una conseqüència: “Si no et poses la jaqueta no podrem sortir al carrer ni anar al parc”. Podem dir “Posa’t la jaqueta!” o bé “Anem al parc, ja saps què has de fer abans de sortir de casa”. La conseqüència es refereix a la responsabilitat sobre el comportament, el càstig és arbitrari, ve d’un adult que ho imposa.
7. Germans de 3 i 4 anys, la de 4 té sordera selectiva, com podem despertar-li l’interès, i com podem fomentar la comunicació entre els dos germans? Per despertar-li l’interès podem dir-li “Jo et necessito. He de respondre sempre quan tu em crides, però quan jo et necessito tu no hi ets”; no li hem de dir en calent, sinó més tard; si li donem massa importància, enrarim l’ambient; cal tenir en compte que la majoria de vegades els nens no fan cas als adults perquè estan fent coses que són molt importants per a ells. Respecte a fomentar la comunicació entre els germans, han d’aprendre a acceptar-se i estimar-se; no hem d’insistir massa en que s’han de portar bé, forma part de l’aprenentatge social; quan es barallen hem de preguntar què passa, dir-los que es posin d’acord i que després ens traslladin a quin acord han arribat.
8. Si davant un mateix fet, el pare i la mare tenen un estil diferent de comunicació, com hem d’actuar? Qui hagi iniciat la intervenció, que l’acabi, i després la parella ho ha de parlar. Cada un té un estil; ens hem de posar d’acord en poques coses bàsiques: temes de menjar, dormir, relacionar-se… per a la resta cadascú aplicarà el seu estil.
9. Nen de 6 anys amb germà de 2 anys; el germà gran reconeix les emocions però no sap gestionar-les, i fa mesos que cada nit abans d’anar a dormir diu “a mi ningú m’estima”. Com fer-li veure que sí que l’estimem? Li podem dir “gràcies per dir-m’ho, segur que no ho estàs passant bé”. Segurament té alguna cosa a veure amb el germà. Li podem dir “és difícil tenir un germà” hem de connectar amb ell (“Segur que no et sents bé”). No ens ha de fer por entrar a parlar dels sentiments i de les emocions amb els nostres fills. Al gran sempre se li han valorat molt els seus progressos i ara veu que el petit obté mot elogis quan no fa grans coses (segons el germà gran). Cal que fem coses amb el germà gran, quan el gran està bé, que tingui espai propi, compartint estones amb la seva mare, sense dir-li “Veus com estic amb tu?” sinó dir-li “M’ho he passat molt bé amb tu, demà ho tornem a repetir”. També pot ser que se li hagi ajuntat la gelosia pel seu germà amb alguna discussió amb algun amic; quan ens diu que ningú l’estima li podem dir que ens posi algun exemple, o preguntar-li si s’ha barallat amb algú. Quan es peguen entre germans li hem de dir “Recorda que ets el gran i tens més força i per tant li pots fer mal”.